DESITJOS TRENCATS

REFLECCION, SOBRE EL AMOR
 
DESITJOS TRENCATS
 
 

  Esic cansada. El cap el tinc fet un embolic. No vull pensar en res i no ho aconsegueixo.  M’abandono al sofà. Respiro profund, acluco els ulls…La claror que entra a la finestra em molesta. M’aixeco i baixo la persiana fins a quedar-me totalment en la foscor.

Passats uns moments, sona el telèfon. Quin sobresalt! La primera reacció fou de maleir la trucada i no agafar l’aparell. Però la consciència em diu que he de ser correcte i atendre la trucada. Ho faig. En desconectar deixa de sonar, i amb to aspre contesto.

_Digui.

_Anna?…Anna! Uns segons després reacciono.

_Si? Qui és? En Carles? però…estas bé?

_ Ah!, oh, si, que beneita que sóc. Perdona’m per no haver-te conegut la veu…Però, digues, passa alguna cosa? Ens acabem d’acomiadar fa cosa d’una hora i tot anava bé.

_Tranquil-la, no passa res…O sí, que passa…Veuràs: yu dius que ens hem dit fins aviat, fa mes o menys una hora, i és cert. És que per a mi és com si hagués passat una eternitat.

     Saps que no sóc pesat i que lluny està de mi molestar-te, no has d’ignorar que dins meu es troba el gran somiador que m’inpulsa a donar uns passos que ni jo mateix entenc perquè succeeixen. Tu, em motives amb escreix, i encara que sé que ens veurem demà i que temps hi haurà per estar junts i estimar-nos, volia una vegada més dir-te " estimada meva ".

     Restes callada? No ho trobo estrany. Aquesta vegada potser m’he passat un xic. Aquest amor que sento per tu i que m’apasiona fins a l’extrem de fer-me sentir la dolcesa, al mateix temps l’amargura que em neguiteixa, vull fer-lo tant meu, que l’abraço tant fort, que per ventura demano a l’atzar, que sigui com amarrar en ses cadenes, una barca que quieta espera a port.

     De sobte sento fred. Què és el que m’està passant?

     A palpentes busco la persiana i la faig girar fins deixar que entri una petita escletxa de claror. Miro el rrellotje. Oh! sí ja han transcurregut dues hores? D’instint reüllo la tauleta on hi ha el telèfon. Evidentment continua allí, al seu lloc, muy, estàtic. Que estrany em resulta tot.

     No m’he adormit, donçs encara que en penombra m’he fumat tre cigarrets, i a més encara sento el gust del tabac ros.

     Una mica capficada pensant amb el que m’ha passat, i tocant d’empeus a terra, no em queda cap més opció que acceptar la vertadera veritat. Una història que hauria estat possible, si la vida no hagués tergiversat uns fets, dels que sempre he estat molt segura que m’obririen les portes vers el camí de la felicitat, però que com una ràfega de vent molt fort es tancaren bruscament.

     M’entristeixo…penso…ara què importa. Tant se val!

          Em faig un pessic. Em fa mal. Crec que és bo, perquè vol dir que estic ben desperta. On són els mals de cap que tenia? On han anat? I, jo que no volia pensar en res! Ves per on; resulta que això…sencillament ho pensava. Com ha sigut? Doncs no ho sé, encara que en la turbulència m’he sentit feliç.

       Coses de la ment.

 

                                                     Mª Isabel Civit

  

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s