APENDRE A VIUE SENSE TU

SENTIMIENTOS
 
 
APENDRE A VIURE SENSE TU
 
)))))))))))
 
 
 
  TU ERES LA MAR. QUAN SÓC PROP D’ELLA I SENTO LA REMOR DE LES ONES ET RECORDO, EM TRANQUIL-LITZA I EM DÓNA PAU.
 
 
                                                                                            
 
                 L’amor que un dia va niar en els nostres cors, fent-nos sentir de ple tot i més del que mai ens podiem imaginar, ens conduïa a l’extrem d’una felicitat tan inmensa que només es podia comparar amb la mar i el cel. Tan sols la ratlla del horitzó que separa els dos blaus quasi iguals, posava la clara diferència del que és la pura realitat. Una cosa era la mar i l’altra el cel.
        Els nostres ulls volien veure comparable a aquella semblança dels dos blaus, com un clar reflex de fondre’ns en l’amor que sentíem, volen ignorar per complert que existia un parèntesi en l’espai.
        Només quan sorgia algun problema de poca trancendència, ens adonàvem que no tot era perfecte. Però la nostra certesa de saber que ens estimàvem, esborrava tot seguit qualsevol pertorbació que pgués conduir a la mes mínima discurssió per no caure en cap ensurt equivocat.
       No, no ho volíem de cap manera, i era llavors quan plegats rèiem satisfets de la felicitat que ens havia ofert el destí.
      Però….aquelles rialles molt aviat es convertiren en plor i en desesperació. Una fatal caiguda baixant les escales de casa, va acabar amb la vida de la meva estimada.
      No vaig poder entendre llavors aquell gir tan radical de les nostres vides, ni tampoc l’entenc avui, tot i que d’això ja han passat uns quants anys.
      Totes les persones relacionades amb mi, han intentat en va consolar-me, volguen fer-me veure que la vida podia donar-me altres oportunitats. Tenen molta raó i jo ono gràcies pel seu interès. Però tot ha estat inútil, perquè no ha hagut ni tan sols un dia que pogués oblidar la persona estimada, la que jo volia compartir la meva existència.
       Vaig reflexionant i em comparo amb un infant quan comença a caminar. Insegur, però inconscient, que pas rera pas  és conduït a un lloc determinat on poder-se agafar i, finalment, se sent feliç per haver-ho aconseguit.
       < He d’apendre a viure sense tu>. Ho sé, i em costa de fer-ho i d’asumir la teva absència. A la vegada, però, també vull ser més fort i no caure un altre cop en el parany de veure només una ratlla al horitzó, perquè és enganyosa i fàcil de confondre.
         Tu eres la mar. Quant sóc prop d’ella i sento la remor de les ones et recordo, em tranquil-litza i em dóna pau.
         Sent jo al cel, espero trobar-te allí un dia, però sense que ens separi cap horitzó ni tampoc el parèntesi de l’espai, perquè l’infinit ha de ser tan sols per el nostre amor.
        Amb aquesta esperànça vull continuar vivint. Mentre tant seguiré, encara que sol, el camí que m’ofereix la vida. Serà llarg? No ho voldria pas.
 
 
                                                                                 Mª Isabel Civt.
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s