CANSADA

RECULLS DEL COR
 
——————-
 

CANSADA

———————-

 

  CANSADA, MOLT CANSADA, AIXÍ EM TROBAVA AQUELLA TARDA DE COMENÇAMENTS DE GENER. HAVIEN PASSAT LES FESTES, I JO, NOMÉS TENIA GANES QUE PASSESIN ELS DIES PER DONAR-ME UN RESPIR.

    LES FELICITACIONS DE NADAL, S’HAVIEN ACUMULAT AL DAMUNT LA TAULETA QUE HI TENIA EL PESSEBRE. I, ELS DETALLS QUE EM VAREN DEIXAR ELS " REIS " ENCARA RESTÀVEN ALLÍ.

    LA APATÍA QUE SENTIA ERA MASSA, NO SABIA BEN BÉ PERQUÉ, O POTSER SI, PERÓ HO VOLIA DISIMULAR. I……….AQUI ENGANYAVA?, A MI, NATURAL-MENT, TANT SOLS A MI. SENTÍA COM UNA MENA DE REBALDÍA QUE NO ERA MÉS QUE EL FET QUE PRODUïA EL SENTIR-SE SOLA.

    DE COP I VOLTA VAIG SENTIR LA VEU DE LA CONSCIÈNCIA QUE GOLPEJAVA DINS MEU, EM VAIG PREGUNTAR PERQUÉ!, I, SENSE PENSAR-HO, EM VAIG POSAR L’ANORAK, I LA BUFANDA I TOT SEGUIT BAIXAVA LES ESCALES PER SORTIR AL CARRER.

    ANAVA COM D’ESMA SENSE CAP DESTÍ, CAMINAVA LENTAMENT, NO TENIA PRESA. EM VAIG ATURAR A MIRAR UN APARADOR, TOT ERA BONIC, PERÓ SEGUIDAMENT TORNAVA A CAMINAR SENSE SABER ÒN EM PORTARIEN ELS MEUS PASOS.

    LES PERSONES QUE EM SALUDAVEN, JO ELS CONTESTÀVA, I LES QUE NO, JO NI CÁS. FINALMENT, JA CANSADA DE VOLTAR VAIG TORNARME’N CAP A CASA. ERA FOSC, I SEMBLAVA LA NIT. NO HO ERA PAS, TANT SOLS EREN LES SET.

    NO SÉ PER QUINA RAÓ, L’ARRIBADA A CASA VA SER BONICA. EM VAIG TREURE L’ANORAK I LA BUFANDA TOT MIRANT LA TAULETA EN QUE HI HAVIA DEIXAT TOTES LES COSES DE NADAL I ELS REGALS. EM VAIG POSAR A PLORAR, SEMBLAVA RIDÍCUL, PERO NO, JUSTAMENT ERA EL QUE NESCESITAVA. HAVIA DE TREURE L’ANGOIXA DEL AMOR PERDUT, I DEL QUE MAI MÉS TORNARÍA A VEURE.

                                                                    Mª Isabel Civit.

Anuncios

MALALTIA SE SENTIMENTS

RECULLS DEL COR

MALALTIA DE SENTIMENTS

    MORIR D’AMOR? Semblava que no podia ser que a algunes persones els passés. Morir d’amor!

   Personalment ho creia un xic exagerat. Pensava que podrien confondre la tristesa o la melangia amb alguna mena de depresió afegida a alguna malaltia menor, i que juntes formessin una espiral de la qual no podrien sortir-ne. Alguna cosa com ara el peix que es mossega la cua, que desprès de donar tants giravolts queda tant extenuat que es rendeix i acaba morint.

    És el que em semblava que passava. Però, morir d’amor? Això era una banalitat vet-ho ací.

    És clar que quant sentia parlar d’aquests plantejaments jo només tenia catorze o quinze anys. Aleshores, què podia entendre jo del amor?

    Amb aquestes van anar pasant els anys, aquells anys de l’adolescència  i de la joventut, els quals els vaig viure normalment, amb els alts i baixos que provoca l’alteració hormonal, amb el conseqüent procés de la inseguretat.

    Però arribà un dia en què vaig conèixer l’Ignasi. Vaig ser molt feliç, i ell també, naturalment. Era un bon xicot, maco sobre tot, però allò que  realment m’atreia més d’ell era la seva notable intel.ligència, cosa que valorava molt en les persones del meu entorn perquè que  era la clau per a arribar a un coneixement correcte, per poder aconseguir una comunicació i una entesa en qualsevol dels problemes que ens poguessin sorgir en el transcurs de les nostres vides.

     Quin desengany! Intel.ligent ho era , efectivament. De parlar en sabia una estona. Pel que fa a simpàtic i comunicatiu, es mereixía un deu.Però, en allò que se’n diu amor..en allò que havia de ser l’eix de tots els avantars que el destí ens reservaría, en això queda nul.

    Vaig fer-me mil i una preguntes sobre els motius pels quals no ens enteníem en res. Els seus gustos no eren els meus, ni tampoc la seva manera de veure les coses. Jo era romàntica i m’il.lusionava tot però sobretot l’estimava. I a mida que conviviem , les relacions es deterioraven i jo tenia dubtes de si la culpa que no anessín bé la tenia el fet d’haver pensat que la seva intel.ligència ho aferrava tot, més encara, em sentia em sentia ridícula de no saber estar a la seva alçada de qui jo entenia que era una persona sabedora de tot.

   Poc a poc la tristesa s’anava arrapant a mi. Ja no era feliç, tot i que m’esforçava per poder trvar un mínim sentit a la vida. Fins i tot buscava la il.lusió en coses ínfimes i que pasaven desaparcebudes per a molts…però no la trovaba.

    Paral.lelament, veia que l’Ignasi m’ignorava  completament. A ell només el seu treball i les seves afeccions li omplien la vida. Res més. Aleshores, em preguntava: De què serveix la intel.ligència? Ara veig que de ben poca cosa. Flueix cap a on l’intel.ligent vol que vaigi. En canvi, crec que allò veritable és el sentit comú i la senzillesa. Amb aquestes qualitats si que realment es troba la persona i, amb ella, tots els sentiments. En aquest cas pots parlar i comunicar-te sense que hi haigi el perill de no entendre’s.

   Però per a mi, en aquells moments, ja era massa tard. M’havia equivocat amb l’Ignasi i no tenia cap altra solució que anar passant els dies, amb l’enyorança d’aquell amor perdut i la cruenta veritat de palpar la frustració del desamor.

     Aleshores  va ser quant vaig veure amb claretat el gran significat de la frase: " morir d’amor ". Realment, l’esperànça que tenia acabá per diluir-se, restant només la desesperació, aquella que ens pot conduir a la mateixa mort.

            Malaltia de sentiments? Què importa com es digui! Pot tenir mil noms que tant se val. El que sí que és ben cert, és que això existeix i que, malauradament, sovinteja massa.

    L’Ignasi i jo seguim junts, encara que res ens uneix. L’abisme que ens separa es tant inmens que dubto que ni una petita guspira fos capaç d’encendre un amor que un dia va ser gran i del qual ara només resten les cendres.

     Sincerament he de confessar que el rosec de sentir-me menyspreada dia rera dia durant anys és el pitjor ingredient per poder desancadenar la tremenda desesperació de dues persones que xoquen, trobant-se ja en un punt inaguantable, i que llavors els sentiments s’extenuen, s’ofeguen i maten. Raó suficient com per a morir-se d’amor"……

 

                                               Mª Isabel Civit