CANÇONS

REFLECCION, SOBRE EL AMOR
 
 
CANÇONS
 
  TOT PASEJANT AMB EL MEU AMIC ANTONI, VAREM ARRIBAR A UN PARC ÒN LA SEVA DIVERSITAT D’ARBRES I JARDINS EREN INMENSOS. COM ESTAVEM UNA MICA CANSATS, ENS ASSEGUEREM EN UN BANC, I ALLÍ FOU QUANT VAREM COMENÇAR UNA CONVERSA QUE ENS VA PORTAR LES NOSTRES DISCREPÀNCIES A L’HORA DE POSAR-NOS D’ACORD.
    UNA TONTERÍA TOT PLEGAT, PERÓ MIRA…..ELS DOS VOLIEM TENIR RAÓ. LES CANÇONS, SI, ELLES VAREN SER LES CULPABLES DE QUE AL FINAL VAIG FER TARD A CASA I LA MARE EM VA ESCRIDASSAR.
    I ÉS QUE L’ANTONI DEIA QUE NO LI AGRADÀVEN MASSA LES CANÇONS, PERQUÉ EREN QUASIBÉ TOTES MOLT TRISTES. JO INSISTÍA QUE PRECISAMENT AQUESTES ÁCOSTUMEN A SER LES MÉS MAQUES, PERÓ ELL, DALE QUE DALE, QUE NO, QUE VAL MÉS ESCOLTAR MÚSICA ORQUESTRADA, QUE ALLÍ NO S’ESCOLTEN LES PARAULES I D’AQUESTA MANERA NO FAN PATIR.
   POTSER UNA MICA DE RAÓ LA TENIA, PERÓ TOTA NO. SI QUE POTSER LES LLETRES A VEGADES SÓN DE MELANGÌA, PERÓ…. AL CAP I A LA FI, NO ES BONIC IDENTIFICAR-SE AMB EL QUE DIUEN MOLTES CANÇONS?.
    SIGUIN TRISTES O NO, A MI M’ENCANTEN. LES ORQUESTRADES TAMBÉ NATURALMENT, PERÓ, LA LLETRA……AH! LA LLETRA, EM FA SOMMIAR I A LA VEGADA EM TRANSPORTA A UN MÓN D’IL-LUSIONS……..I, QUE NO ES BONIC?.
     L’ENDEMÁ L’ANTONI EM VA DEMANAR PERDÓ. JO LI VAIG CONTESTAR QUE RES, TOTS DOS ANÀVEM A LO CERT. EL QUE PASSA ÉS QUE TOT SON MANERES D’ENFOCAR LES COSES. I POTSER LA MÚSICA ENS PORTA A SENTIR UNA SENSACIÓ DIFERENT.
 
                                                                                                   Mª Isabel Civit.

LAS MANOS DE LOS AMANTES

REFLECCION, SOBRE EL AMOR
 
 
 
 

 

 

LAS MANOS DE LOS AMANTES

—————————————————-

 

  ENTRÉ EN UN ACOJEDOR SALÓN DE TÉ. ME DISPUSE A TOMAR UN PEQUEÑO APERITIVO, Y ASÍ LO HICE.

   EN CUANDO ME APOSENTÉ EN MI MESA Y PEDÍ MI CONSUMICIÓN, ME DI CUENTA DE QUE FRENTE A MI ESTABA UNA PAREJA DE JOVENES ACARIANDOSE TIERNAMENTE. EN UN PRINCIPIO NO ME INMUTÉ, PUES NO ÉS DE EXTRAÑAR QUE LAS PERSONAS SE QUIERAN. MÁS SIN EMBARGO AQUELLO SE FUÉ DE SUS ÓRBRITAS. NO QUISE MIRAR…..QUE ME IMPORTABA A MI AL FIN Y AL CABO?. LENTAMENTE SIN HACER CASO OMISO A LO QUE HACIAN, YO, TOMABA MI APERITIVO TRANQUILQAMENTE.

    POCO A POCO SU AMOR SE IBA DESBORDANDO, HASTA LLEGAR A UN PUNTO QUE LAS CARICIAS DE SUS MANOS Y LOS BESOS SE ADUEÑARON DE SU SER, SIN QUE PUDIESEN PENSAR DE QUE ALLÍ NO ESTABAN SOLOS.

    TUVE QUE HACER UN GRAN ESFUERZO PARA IGNORAR LO QUE VEIAN MIS OJOS, PUÉS NO QUERIA PARECER NINGUNA INTRUSA, NI MUCHO MENOS COTILLA.ESTO NUNCA FUÉ PARA MI ALGO QUE PUDIESE DAÑAR MI MENTE.

      DE VERDAD QUE AL FINAL ME SENTI MAL, PUÉS TODO LO QUE SOBREPASA A UNA ACCIÓN NORMAL, SUELE REPERCUTIR EN LOS SENTIMIENTOS DE LOS DEMÁS. NADA QUE OBJETAR SOBRE EL AMOR, PERO SI, SE DEBE TENER UN POCO DE RESPETO HACIA LOS DEMÁS, YA QUE LA INTIMIDAD, ES COSA DE DOS.

     LOS QUE ALLÍ ESTÁBAMOS, NOS DIMOS CUENTA DE TODO SU RITUAL. NADIE DIJO NADA"POR EDUCACIÓN" SUPONGO. PERO SI, NOS MIRABÁMOS LAS CARAS ATURDIDOS DE TANTA TERNURA DESENFRENADA DE UNAS PERSONAS QUE TUVIERON EL IMPULSO DE AMAR SIN PENSAR QUE A LOS DEMÁS NO NOS INTERESA VER NINGÚN ESPECTÁCULO AMOROSO. PARA ELLO ESTÁ EL CINE, O, YA SABEMOS CADA UNO LO QUE PASA EN CUESTIÓN DE AMAR.

    AQUEL APERITIVO NO ME SENTÓ MAL, NATURALMENTE, Y LAS DEMÁS PERSONAS QUE LO PRECENCIARON TAMPOCO, PERO, SIN LUGAR A DUDAS, NO NOS SENTIMOS BIEN. AL SALIR DEL ESTABLECIMIENTO, LOS VI. ME DIJERON HASTA LUEGO.YO, LES CONTESTÉ, SONRIÉ UN POCO, Y ELLOS ME GUIÑARON EL OJO, COMO SI ME QUISIERAN DECIR….GRÁCIAS POR COMPRENDER NUESTRO AMOR.

       SI, CLARO QUE LO COMPRENDÍ, Y DE VERDAD QUE SOY FELIZ DE ENTENDER, PERO PENSÉ…..DONDE IREMOS A PARAR DE SEGUIR CON TANTA LIBERTAD?

                                                                                                                          Mª Isabel Civit.

DESITJOS TRENCATS

REFLECCION, SOBRE EL AMOR
 
DESITJOS TRENCATS
 
 

  Esic cansada. El cap el tinc fet un embolic. No vull pensar en res i no ho aconsegueixo.  M’abandono al sofà. Respiro profund, acluco els ulls…La claror que entra a la finestra em molesta. M’aixeco i baixo la persiana fins a quedar-me totalment en la foscor.

Passats uns moments, sona el telèfon. Quin sobresalt! La primera reacció fou de maleir la trucada i no agafar l’aparell. Però la consciència em diu que he de ser correcte i atendre la trucada. Ho faig. En desconectar deixa de sonar, i amb to aspre contesto.

_Digui.

_Anna?…Anna! Uns segons després reacciono.

_Si? Qui és? En Carles? però…estas bé?

_ Ah!, oh, si, que beneita que sóc. Perdona’m per no haver-te conegut la veu…Però, digues, passa alguna cosa? Ens acabem d’acomiadar fa cosa d’una hora i tot anava bé.

_Tranquil-la, no passa res…O sí, que passa…Veuràs: yu dius que ens hem dit fins aviat, fa mes o menys una hora, i és cert. És que per a mi és com si hagués passat una eternitat.

     Saps que no sóc pesat i que lluny està de mi molestar-te, no has d’ignorar que dins meu es troba el gran somiador que m’inpulsa a donar uns passos que ni jo mateix entenc perquè succeeixen. Tu, em motives amb escreix, i encara que sé que ens veurem demà i que temps hi haurà per estar junts i estimar-nos, volia una vegada més dir-te " estimada meva ".

     Restes callada? No ho trobo estrany. Aquesta vegada potser m’he passat un xic. Aquest amor que sento per tu i que m’apasiona fins a l’extrem de fer-me sentir la dolcesa, al mateix temps l’amargura que em neguiteixa, vull fer-lo tant meu, que l’abraço tant fort, que per ventura demano a l’atzar, que sigui com amarrar en ses cadenes, una barca que quieta espera a port.

     De sobte sento fred. Què és el que m’està passant?

     A palpentes busco la persiana i la faig girar fins deixar que entri una petita escletxa de claror. Miro el rrellotje. Oh! sí ja han transcurregut dues hores? D’instint reüllo la tauleta on hi ha el telèfon. Evidentment continua allí, al seu lloc, muy, estàtic. Que estrany em resulta tot.

     No m’he adormit, donçs encara que en penombra m’he fumat tre cigarrets, i a més encara sento el gust del tabac ros.

     Una mica capficada pensant amb el que m’ha passat, i tocant d’empeus a terra, no em queda cap més opció que acceptar la vertadera veritat. Una història que hauria estat possible, si la vida no hagués tergiversat uns fets, dels que sempre he estat molt segura que m’obririen les portes vers el camí de la felicitat, però que com una ràfega de vent molt fort es tancaren bruscament.

     M’entristeixo…penso…ara què importa. Tant se val!

          Em faig un pessic. Em fa mal. Crec que és bo, perquè vol dir que estic ben desperta. On són els mals de cap que tenia? On han anat? I, jo que no volia pensar en res! Ves per on; resulta que això…sencillament ho pensava. Com ha sigut? Doncs no ho sé, encara que en la turbulència m’he sentit feliç.

       Coses de la ment.

 

                                                     Mª Isabel Civit