PARA MIS AMIGOS

SENTIMIENTOS

..

MUCHAS GRÁCIAS A TODOS!

MIS QUERIDOS AMIGOS;

ASI RESUMO MI VUELTA A MI BLOG. GRÁCIAS Y MÁS GRÁCIAS, PUES DESPUÉS DE CASI DOS MESES DE AUSÉNCIA POR DISTINTOS MOTIVOS, HOY MI SORPRESA AL ABRIR MI PC. HA SIDO EL VER TANTOS SALUDOS Y PREMIOS DE LAS PERSONAS AMIGAS DE LOS BLOGS.

YO, POR SUERTE DESDE QUE SIN NINGÚN LUCRO DE QUERER QUE MI BLOG FUERA INTERESANTE PARA LOS DEMÁS, DESPUÉS DE DOS AÑOS HE SENTIDO LA EMOCIÓN DE QUE ME HE VISTO RODEADA DE PERSONAS MARAVILLOSAS Y BUENAS. POR ESTO DEDICO A TODOS Y A TODAS ESTE MI HUMILDE ESPÁCIO ESPERANDO CONTINUAR CON LA MISMA AMISTAD QUE DESDE UN PRINCIPIO ME HAN DEMOSTRADO.

NADIE ME HA DADO NINGUNA CLASE DE INTERNET, TODO LO POCO QUE SE, LO DEBO A MI COSNTÁNCIA,DE PERDER HORAS DE SUEÑO, Y COMO NO, VISITANDO LOS BLOGS DE MIS QUERIDOS AMIGOS.

POR ESO, SOLO ME QUEDA AÑADIR QUE SIN EL CALOR DE MIS COLEGAS NUNCA HUBIERA PODIDO CONTINUAR CON ESTE PEQUEÑO RINCÓN DE ESPÁCIO QUE YA DESDE EL COMIENZO LO TITULÉ ASI.

PARA MIS AMIGOS!

Anuncios

AQUELL PRIMER PETÓ

SENTIMIENTOS
 
 
 
 
AQUELL PRIMER PETÓ
 
 
 
   QUI NO RECORDA AQUELL PRIMER PETÓ?, UNA COSA TAN SIMPLE I A LA VEGADA TANT PROFUNDA!. SI ALGÚ NO HA TINGUT LA OPORNUNITAT O SECILLAMENT, NO HA POGUT EXPRESAR-HO PER DIFERENTS MOTIUS, SEGURAMENT NO PODRÁ OPINAR SOBRES AQUEST FET, PERÓ ELS QUE SÍ, SABEM QUE PER MOLTS ANYS QUE PASSIN, AQUELL RAMPELL DE SESACIÓNS EXTRANYES QUE ENS FAN ENLAIRAR CAP ELS NÙVOLS, NO SE’N VA DE NOSALTRES FINS QUE LA SENILITAT ENGOLLEIGI LA NOSTRA MENT.
       SI A VEGADES ESTEM CAPFICATS I TRISTOS PE’LS ESDEVENIMENTS CONTRADICTORIS QUE AL LLARG DE LA VIDA ENS VAN SUCCEINT, NO SÉ PER QUINA RAÒ ENS VE A LA MEMÒRIA AQUELL PRIMER PETÓ DONAT A LA PERSONA QUE ESTIMAVES.
       PERQUÉ RARAMENT AQUELLA PERSONA, SEGUEIX AL TEU COSTAT, NO, EL PRIMER PETÓ, ES AQUELL A QUI DÒNES A UNA PERSONA QUE TOTS EN DIEM EL PRIMER AMOR DE LA NOSTRA VIDA.
        ÈS UN FET UNA MICA EXTRANY, PERÒ ENCARA AVUI ENTRE ELS JOVES ES PRODUEIX AQUESTA MENA DE RARESA HUMANA EN QUE A MI M’HA FET PENSAR MÉS D’UNA VEGADA.
       PERQUE DEU SER EL PRIMER AMOR?, I, PERQUÉ NO S’HA ACOSTUMA A CONTINUAR?. NO SERÍA MILLOR QUE FÓS ELL EL "PRIMER AMOR", I L’ULTIM?.
        D’AQUESTA MANERA POTSER PERDUDARIA EN NOSALTRES LA FELICITAT I LES TRISTESES FUIGIRIEN.
SIGUI EL QUE SIGUI, NO PODEM CANVIAR EL MISTERI DE LA VIDA.
        SI SUCCEEIX AQUESTA BONICA EXPERIÈNCIA, I AL MENYS ALS MOMENTS ANGOIXOSOS, ENS PASSA PEL PENSAMENT AQUELL RECORD INESBORRABLE, SEGUR QUE ENS SERVEIX COM UNA VITAMINA PER LA NOSTRA ÀNIMA.
        PEL QUE FA AMB MI, NO VULL ENGANYAR-ME, ÉS AQUELL PRIMER PETÓ, EL QUE EM FA REVIURE UN MOMENT MÀGIC DE LA MEVA JOVENTUT.
 
                                                                                                       Mª Isabel.

APENDRE A VIUE SENSE TU

SENTIMIENTOS
 
 
APENDRE A VIURE SENSE TU
 
)))))))))))
 
 
 
  TU ERES LA MAR. QUAN SÓC PROP D’ELLA I SENTO LA REMOR DE LES ONES ET RECORDO, EM TRANQUIL-LITZA I EM DÓNA PAU.
 
 
                                                                                            
 
                 L’amor que un dia va niar en els nostres cors, fent-nos sentir de ple tot i més del que mai ens podiem imaginar, ens conduïa a l’extrem d’una felicitat tan inmensa que només es podia comparar amb la mar i el cel. Tan sols la ratlla del horitzó que separa els dos blaus quasi iguals, posava la clara diferència del que és la pura realitat. Una cosa era la mar i l’altra el cel.
        Els nostres ulls volien veure comparable a aquella semblança dels dos blaus, com un clar reflex de fondre’ns en l’amor que sentíem, volen ignorar per complert que existia un parèntesi en l’espai.
        Només quan sorgia algun problema de poca trancendència, ens adonàvem que no tot era perfecte. Però la nostra certesa de saber que ens estimàvem, esborrava tot seguit qualsevol pertorbació que pgués conduir a la mes mínima discurssió per no caure en cap ensurt equivocat.
       No, no ho volíem de cap manera, i era llavors quan plegats rèiem satisfets de la felicitat que ens havia ofert el destí.
      Però….aquelles rialles molt aviat es convertiren en plor i en desesperació. Una fatal caiguda baixant les escales de casa, va acabar amb la vida de la meva estimada.
      No vaig poder entendre llavors aquell gir tan radical de les nostres vides, ni tampoc l’entenc avui, tot i que d’això ja han passat uns quants anys.
      Totes les persones relacionades amb mi, han intentat en va consolar-me, volguen fer-me veure que la vida podia donar-me altres oportunitats. Tenen molta raó i jo ono gràcies pel seu interès. Però tot ha estat inútil, perquè no ha hagut ni tan sols un dia que pogués oblidar la persona estimada, la que jo volia compartir la meva existència.
       Vaig reflexionant i em comparo amb un infant quan comença a caminar. Insegur, però inconscient, que pas rera pas  és conduït a un lloc determinat on poder-se agafar i, finalment, se sent feliç per haver-ho aconseguit.
       < He d’apendre a viure sense tu>. Ho sé, i em costa de fer-ho i d’asumir la teva absència. A la vegada, però, també vull ser més fort i no caure un altre cop en el parany de veure només una ratlla al horitzó, perquè és enganyosa i fàcil de confondre.
         Tu eres la mar. Quant sóc prop d’ella i sento la remor de les ones et recordo, em tranquil-litza i em dóna pau.
         Sent jo al cel, espero trobar-te allí un dia, però sense que ens separi cap horitzó ni tampoc el parèntesi de l’espai, perquè l’infinit ha de ser tan sols per el nostre amor.
        Amb aquesta esperànça vull continuar vivint. Mentre tant seguiré, encara que sol, el camí que m’ofereix la vida. Serà llarg? No ho voldria pas.
 
 
                                                                                 Mª Isabel Civt.

UNA NOCHE FRIA

SENTIMIENTOS
 
 
UNA NOCHE FRIA
 
 
      LA NOCHE ERA INFERNAL, LA TEMPERATURA BAJO CERO Y EN EL CIELO NO HABIA LUNA , POR ESO LAS ESTRELLAS BRILLABAN CON MÁS INTENSIDAD. DE ENTRE LOS MUCHOS ARBOLES SIN HOJAS QUE HABITABAN EN AQUEL BOSQUE, NINGUNO PARECIA DECIR NADA. ¿ COMO VAN A HABLAR LOS ARBOLES?. ÉS UNA TONTERÍA PENSAR SEMEJANTE COSA, PERO POR ALGUNA RAZÓN UNO, SI SE QUEJABA. ESTABA TRISTE. YO LE PREGUNTÉ, QUE TE PASA?, EL ME CONTESTÓ…..ESTOY MUY SOLO, ADEMÁS NO VES QUE SOY EL ÚNICO QUE ESTÁ DISTÁNCIADO DE LOS DEMÁS?.
             SI, EN ESTO TIENES RAZÓN, PERO DIME, QUE MOTIVO TIENES SI AL FIN Y AL CABO TODO ÉS CUESTIÓN DE LA NATURALEZA Y A TI TE HA TOCADO ESTAR AHÍ PARA DAR MÁS RELIEVE EN EL PAISAJE?.
            POR UNOS MOMENTOS EL ARBOL SE CALLÓ. LUEGO EMPEZÓ A LLORAR Y ENTONCES ME CONTÓ….SABES?, YO QUERRIA ESTAR EN LA CASA DE UNA FAMILIA Y QUE ME ADORNASEN CON ESAS LUCES Y TODOS LOS ADORNOS QUE PONEN EN LAS FIESTAS NAVIDEÑAS, VER A LOS NIÑOS, Y AL PIÉ EL BELÉN.
        ENTONCES COMPRENDÍ SU TRISTEZA, Y PARA QUE SE SINTIERA FELIZ, LE DIJE QUE A DIFERÉNCIA DE AQUELLO, EL ERA MEJOR YA QUE TENDRIA LA SUERTE DE QUE EN PRIMAVERA LE VOLVERIAN A SALIR LAS HOJAS Y ENTONCES HARIA MÁS BIEN A LAS PERSONAS, YA QUE DEBAJO DE SUS RAMAS PODRIAN SENTARSE Y VER BAILAR LAS HOJAS CON LA BRISA DEL AIRE .
       EL ARBOL POCO A POCO SE FUÉ SERENANDO, DEJÓ DE LLORAR.
         NOS PASA A NOSOTROS LO MISMO QUE EL ARBOL?. QUEREMOS BRILLAR MÁS?. SEPAMOS ENTENDER QUE A CADA CUAL NOS HAN DADO NUESTRA MISIÓN, Y NUNCA, NUNCA HEMOS DE LLORAR POR ALGO QUE NO PARECE QUE ESTÉ ACORDE CON LO QUE QUISIERÁMOS.
        ME DESPERTÉ, FUÉ UN SUEÑO. QUE MÁS PODIA SER?
 
 
                                                                                                                     Mª Isabel Civit.

TREMOLINS!

SENTIMIENTOS

 

TREMOLINS!

—————

 

TREMOLA L’INFANT, EN LA FREDOR DE LA NIT SOBRE UN JAÇ DE PALLA

ÉS TREMOLADÍS L’ALÉ DEL BOU EN EL SILENCI D’UNA NIT DE MERAVELLES,

I, TREMOLA EL PASTOR CANSAT DEL CAMÍ.

S’ESTREMEIX LA NOIETA SENCILLA, EN FER LA SEVA OFRENA….

SÓN TREMOLOSES LES VOLVES DE NEU QUE VAN DEVALLANT A POC A POC EN DANSA SUAU I SILENCIOSA………

I, TAMBÉ TREMOLA UNA " MARE " NOVELLA………

A, LA SEVA FALDA I CAP TOT L’AMOR.

 

UN BONIC PENSAMENT, QUANT ESTEM QUASI A LES PORTES DE NADAL.———2007.